dilluns, 28 de juliol de 2014

La 'Setmana Diabòlica' de fa cent anys.

Sí, així podria anomenar-se la darrera setmana de juliol i els primers dies d'agost de 1914, ara fa cent anys. 
 
Els governs de les principals potències europees es prestaren a participar en un conflicte armat que va comportar milions de morts entre soldats i població civil en el que va ser 'La Gran Guerra', la Primera Guerra Mundial (1914-1918), perquè dues dècades més tard va haver-hi una segona.
 
Les tensions territorials entre l'Imperi Austrohongarès i Sèrbia als Balcans, van portar a l'atemptat de Sarajevo quan el 28 de juny de 1914, un jove serbi va assassinar l'arxiduc hereu de l'Imperi i la seva dona. Un mes després va començar la 'Setmana Diabòlica': del 28 de juliol al 3/4 d'agost. 
 
El 28 de juliol Àustria-Hongria va declarar la guerra a Sèrbia. Rússia el dia següent, el 29, va mobilitzar parcialment les seves tropes en suport als seus aliats serbis. Àustria-Hongria va respondre amb una mobilització general i l'Imperi Alemany va exigir a Rússia anul·lar els preparatius militars. El dia 30, Rússia va decretar la mobilització general. El 31 de juliol els alemanys van dirigir un ultimàtum a Rússia perquè es desmobilitzés al temps que al llarg del mateix dia, Alemanya i França van començar a mobilitzar els seus exèrcits respectius. L'1 d'agost Alemanya va declarar la guerra a Rússia i el dia 2 va exigir a Bèlgica, país neutral, el pas de les seves tropes cap a França. El 3 d'agost, Alemanya va declarar la guerra a França. L'endemà, el dia 4, la Gran Bretanya va declarar la guerra a Alemanya situant-se al costat de França i Rússia. Els bàndols contendents van anar definint-se amb la incorporació d'altres països com Itàlia el 1915 o els EEUU el 1917.
 
Enmig d'aquesta setmana, el líder socialista i pacifista francès, Jean Jaurès, va ser assassinat el 31 de juliol a París.
 
No hi havia aturador per a la gran tragèdia, i els governs, com titelles dels interessos militaristes, industrials i comercials, van aventurar-se dins d'un espiral de violència que va convertir Europa en un immens cementiri.

dimarts, 22 de juliol de 2014

Quedem al Passeig Sant Jordi cantonada al de Monturiol d'Alella?

Més amunt de Ca les Monges (on hi ha les pistes de Tennis-Squash-Pàdel Car-Pol), al costat dret de la carretera en direcció al Vallès, abans de l'entrada a Can Magarola, podem veure una pilona de pedra amb un mosaic policromat. Està signat per L. Escobar, amb un dibuix de Sant Jordi matant el drac i amb el nom de "Passeig Sant Jordi".

Cap amunt del turó, a prop de la Font de la Salut, en un creuament de camins, hi ha una altra pilona anunciant el 'Passeig Monturiol' ('Montoriol' -sic-, 'inventor del primer submarí'...).

No hi ha res més urbanitzat en la zona només aquests testimonis muts d'un projecte corresponent als anys trenta del segle XX que havia pogut ser però que no va arribar a ser mai.

L'augment demogràfic de Barcelona i el seu entorn i un cert desplaçament de població de les ciutats a les rodalies, va motivar que en la dècada de 1930 diversos propietaris per tal de fer negoci van parcelar i urbanitzar les seves finques d'Alella.

Va ser el cas de la família Creixells, que va obrir i retolar els vials de la urbanització Sant Jordi a la riera Coma Clara; el projecte com he assenyalat, no va reeixir per les agitades circumstàncies del moment.

divendres, 4 d’abril de 2014

Càmping "El Lago" d'Alella.

 
Avui en una conversa sobre història d'Alella amb una apassionada de la història local, Esperança Font, ha sortit una referència al camping "El Lago" d'Alella. Una curiositat força sorprenent ha estat assabentar-me del lloc emblemàtic on s'ubicava els anys seixanta: la finca de Cal Marquès.

En aquesta gran finca, la casa principal deuria romandre aillada i s'habilitaria part del recinte com a zona d'esbarjo. El negoci va tenir un recorregut efímer en el temps ja que segons sembla va afectar-li l'expropiació i les obres de la sortida de l'autopista l'any 1968 i el càmping no va continuar. Tot plegat un episodi molt poc conegut dins de la "glamurosa" història dels marquesos d'Alella.

He localitzat unes primeres fotografíes per internet -corresponents a records personals que Núria Casajuana ha posat al facebook- i per interés buscaré més informació d'aquesta intent de compatibilitzar la propietat de Cal Marquès i la instal·lació d'un negoci turístic en una part de l'espai alellenc.
 
Afegeixo una etiqueta del citat càmping. I més avall un anunci publicat a La Vanguardia l'1 de juny de 1963 fent una particular selecció personal...
 

 
 

dijous, 27 de febrer de 2014

Paper moneda d'Alella (1937)

 
Mostra de dos bitllets republicans emesos per l'Ajuntament d'Alella l'any 1937 durant la Guerra Civil. A la rereguarda en aquella època no corrien gaire els diners i l'Ajuntament va editar paper moneda de 25 cts (5.000 bitllets), de 50 cts (10.000 bitllets) i d'1 pesseta (5.000 bitllets), vàlid dins del terme municipal (per exemple al Masnou van editar-se els "juanitos" perquè tenien tres firmes de tres Juans).
 
 
A Alella portaven a l'anvers, a més dels dibuixos i els colors diferents, la reproducció de la signatura de l'alcalde Pere Pons i del conseller de finances Melcior Perich com avals; al revers apareixia la numeració del bitllet, el valor escrit en lletres i l'avís de la seva validesa només local.
 
 
 
En finalitzar la guerra "Peret" Pons va exiliar-se a França i Melcior Perich va ser un dels quatre alellencs assassinats pel franquisme el 1939, ara fa 75 anys: Joan Galbany Oliveras, Melcior Perich Guàrdia, Antoni Vidal Ventura i l’alcalde Antoni Pujadas i Nirell.
* Bitllets originals de 25 i 50 cèntims: Esperança Font (escanejat JAB); bitllet 1 pta: Salvador Bonada.

 
 
 
 

dilluns, 10 de febrer de 2014

Les gran obres d’art al Palau del Marquès d’Alella a Barcelona s’han "sfumato"

Digne d’una novel·la o d’un culebrot televisiu. Així pot descriure’s la història d’aquest Palau i els seus propietaris. El segon Marquès d’Alella, Ferran Fabra i Puig, va fer-lo construir entre 1912-1914 al carrer Muntaner, al barri de Sant Gervasi. Va encarregar l’obra al reputat arquitecte Enric Sagnier i els jardins a l’especialista Rubió i Tudurí.
 
L’any 1945, la propietat va comprar-la l’empresari estraperlista Julio Muñoz Ramonet que va deixar en testament, el 1991, ‘el palau i el seu contingut complert’, amb un importantíssim fons d’art recopilat al llarg de la seva vida, a l’Ajuntament de Barcelona. Des dels anys setanta, Ramonet tenia problemes amb la justícia i s'havia traslladat a viure a Suïssa. 
 
Després d’anys de litigi amb les filles de Ramonet que van negar-se a lliurar el palau,  el consistori - en execució d’una sentència del Tribunal Suprem -, va prendre possessió de la propietat el passat estiu.
 
A l’obrir les portes... sorpresa!: la majoria d’obres d’art inventariades anteriorment, quadres de Goya, El Greco, Fortuny, Sorolla, Tiziano, Monet, Delacroix… no es trobaven a les parets de l’interior. Les marques on estaven posats els quadres encara es veien.
 
L’Ajuntament està realitzant un nou inventari i té intenció de reclamar per via judicial a les filles que retornin les obres d’art que han sortit de l’immoble. De moment hi ha dues obres mestres, La aparición de la Virgen Pilar, de Goya, i La Anunciación, d'El Greco, recuperades quan anaven a ser venudes a Alacant el 2011, pendents de decisió judicial a veure a qui les lliuren. Els següents capítols de la disputa tot just comencen a escriure’s...

dimarts, 28 de gener de 2014

La llegenda dels Diables del Vi d'Alella.


"La nit de Nadal de 1982, com cada any a les 24h, les famílies d’Alella es dirigien cap a l’església del poble per celebrar el naixement del nou nat. Mentrestant, a les entranyes de l’infern, uns éssers folls es preparaven per sortir de les tenebres cap al món terrenal, enviats per Satanàs per aconseguir un beuratge embriagador d’aroma i gust exquisit.

Quan la gent joiosa sortia de missa, els carrers del poble eren plens d’una boira espessa acompanyada d’una fortor a sofre inaguantable. El Volcà de Sant Mateu havia esclatat, donant a llum diables que van omplir la plaça de festa, foc i color, al ritme d’uns tabals infernals. El Poble d’Alella va decidir obsequiar aquells éssers estranys amb unes botes de vi i part de la collita, a canvi de protegir les vinyes de la temible fil·loxera que atacava el seu apreciat fruit. Els alellencs, feliços, els batejaven amb el nom de Diables del Vi d’Alella.

Any rere any, els diables visitaven les vinyes, aprofitant la Festa Major i les Festes de la Verema, per assegurar-se que les plagues no malmetessin les collites. Fins que, el 1992, quan la fil·loxera amenaçava la verema, el Rei de les Tenebres els hi va enviar una bèstia bicèfala formada per un cap de cabra i un dimoni foll que habitava l’avern. Quan la bèstia va sortir del cràter es va servir d’una portadora de raïm com a cos per ajudar els diables a combatre la perillosa plaga. Aquest ésser diabòlic va ser anomenat “El Bitxo”.

Una nit d’estiu de 1994, mentre els Diables del Vi d’Alella rondaven per les grutes secretes que uneixen casa nostra amb el Castell de Burriac, van topar amb uns diablons que tenien moltes ganes sortir cap a l’exterior, ja que volien expressar tot allò que tenien dins les seves ànimes diabòliques. Sota la capa dels Diables d’Alella van aprendre el que era la festa, la rauxa i la disbauxa, el foc, la llum, els trons, el fum i el vi. D’ençà fins ara, els Diabòlics Anònims han estat uns fillols diabòlicament fantàstics, junts han viscut moltes experiències, fins el punt d’engendrar una única colla, compartint i estenent la ideologia del foc i les tenebres per indrets insospitables.

Des d’aleshores, cada any, els Diables del Vi d’Alella, amb força i follia, tornen a omplir els carrers i converteixen el poble en un indret on regna l’alegria, el foc i el Vi!"

Text publicat a revista Alella, núm. 325, adjunt a l'article que signo: Trenta anys dels Diables del Vi d'Alella. La llegenda situa l'any 1982 com el de la primera aparició dels diables a Alella, tot i que segons alguns testimonis - ja que no hi ha cap document escrit - deuria ser el 1983.

divendres, 24 de gener de 2014

Rock & còmics dels 80's

Un tast de la intensa relació de la música amb els còmics: un dels grups de la Movida, Paraiso, va dedicar el 1983 un tema al personatge de Makoki de Gallardo (dibuixant) i Mediavilla (guionista).

La cançó cita police & thieves, recordant el tema reggae de Lee Perry, popularitzat per The Clash? Podeu escoltar com canten a l'heroi de la línea xunga aquí.

Gallardo a més del treball de la portada de Paraiso va fer una altra a Los Rebeldes, Esto es rocanrol; i un còmic a El Vívora núm. 54 (1984), dedicat als grups d'Oi!, Decibelios i Olor Insoportable (en parlava en aquest altre post).

I de creuament de cables amb el món de les drogues dures, el grup basc Kortatu va dedicar el tema Nivel 30, al difunt guionista del còmic RanXerox, Stefano Tamburini: "no ves en colores y ya no ves nada, pinchas en la máquina, nostalgia Punk". Podeu escoltar-lo aquí.

D'altra banda, el grup ja havia dedicat l'skatalítica Don Vito y la revuelta en el frenopático, a les esbojarrades historietes de Montesol. Podeu escoltar la cançó aquí.

També era costum de les bandes il·lustrar les lletres de les cançons al llibret interior (com els fanzins) dels discs com van fer a més de Kortatu, els MCDDecibelios, Skatalà...; o bé la portada i la contra amb dibuixos com Eskorbuto, La Polla Records, Cicatriz. I també van popularitzar-se icones com la beat girl dels anglesos The beat.

Un dels primers videoclips animats en l'àmbit estatal, realitzat pel col·lectiu Maru Basamon el 1987, va ser la cançó dels barcelonins Brighton 64, El mejor cocktail. Podeu veure'l aquí (ep, pugeu el volum perquè la qualitat no és molt bona!).

La banda havia motivat un còmic-clip de Mán Meni a la revista Cairo núm. 38 (1985). No tant inspirat com el francès Serge Clerc i les il·lustracions de The Clash, The Cramps, Blondie... o els populars dibuixos de Max; i dels personatges Pedro Pico & Pico Vena d'Azagra a El Jueves. Seguint el fil, els fiesteros Tijuana in blue van dedicar un tema a Azagra i un al personatge d'Ivà, Makinavaja.

Per posar punt final a aquest breu repàs musical, dues referències badalonines. Una cançó poc coneguda d'un grup de culte mod, Telegrama, amb un dels seus temes: Héroe de papel. Podeu escoltar-la aquí. I també en referencia al còmic i el rock badaloní, en concret dels Flai Tunai, en parlava en aquest altre post.

dimarts, 21 de gener de 2014

La Veritat.

Impressionant la força del quadre La Veritat surt de l'obscuritat disposada a castigar la Humanitat (1896) del pintor i escultor francès, Jean-Léon Gérôme (1824-1904). L'obra va ser realitzada de forma coetània a l'afer Dreyfus (un capità d'origen jueu-alsacià que va ser condemnat arbitràriament).

dimarts, 14 de gener de 2014

"Dejé un duro a un unionista"

"... y cuando se lo pedí me llamó separatista", dita caricaturesca cubana del període de domini colonial espanyol.

A finals del segle XIX, el president espanyol de torn va afirmar: "La independencia de Cuba es imposible"...


Cent anys i escaig més tard, un altre president espanyol dóna la tabarra sobre el mateix referit ara a Catalunya que, com a emblema reivindicatiu, té l'estelada inspirada en la bandera cubana.

dissabte, 11 de gener de 2014

Records d'una gran nevada.

"... quan la neu remou el cel, ell la mira en lloc de córrer i li'n queda el rostre ple com les estàtues de Roma" (L'home estàtic, Pau Riba).

Imatge: Nevada de l'any 1962, Alella. La "gran nevada" del Nadal de 1962 a la zona de la costa central catalana, ha quedat en la memòria col·lectiva com un fet insòlit amb fotografies de "postal". Es recordada fins i tot amb simpatia des de la llunyania del temps. Va ser motiu de jocs dels més petits però també va comportar seriosos problemes de mobilitat i d'abastiment durant dies.

divendres, 10 de gener de 2014

El valor de les imatges.

Us proposo veure dues imatges històriques de la biblioteca de la Holland House, una mansió victoriana de la zona de Kensington, Londres. Avui dia només queden unes poques restes de l'edifici i l'indret forma part del Holland Park.

La primera fotografia d'aquesta biblioteca i antic cenacle intel·lectual correspon a l'any 1907:

 
La segona correspon a l'any 1940, quan les prestatgeries van quedar gairebé intactes després d'un bombardeig aeri alemany en plena Segona Guerra Mundial. La imatge va fer-la un autor desconegut per a l'agència fotogràfica Fox Photos i transmet perfectament una imatge de normalitat i de resistència enfront de la barbàrie nazi que volia desmoralitzar als londinencs.